Les roselles
Conscient dels meus privilegis, en uns dies em retiraré al meu amagatall d’escriptora en el Montnegre. Allí invocaré la meua subjectivitat crítica i creativa. I buscaré el meu lloc davant la història.
((Versión en castellano al final))
Quan comence a escriure aquest text, només tinc clar que l’acompanyaré de roselles. La Filla del Carnisser m’ha proveït amb una quinzena de fotografies que desprenen el perfum de la seua bellesa fràgil i redemptora. Mentre les mire, escolte el cantautor Tomàs de los Santos: ‘Flames vermelles vora al camí / que puja dalt, al tossal / quan neixen trien el seu atzar / i m’acompanyen al llit. / La primavera ha tornat febril, / les arrels toque amb les mans, / i les roselles m'han pres la carn / com cada any abolit’.
Les roselles de la cançó s’obrin pas pel cos de l’amant mort. Creixen febrils sobre la terra on descansa per sempre la pols enamorada. No havia pensat mai en elles, aquestes flors senzilles, com un símbol de les cunetes, els camps de batalla, els cossos vulnerables arrancats violentament de la primavera de la vida. Torne a mirar els bancals esguitats d’espurnes brillants i m’agrada pensar que pertanyen a una geografia compartida amb la Filla del Carnisser, el territori de la memòria familiar mig esborrada ja, el bosc de les arrels paternes, paisatges florits i estimats, més enyorats que viscuts en primera persona. M’agrada pensar també en la vella i deshabitada carnisseria, veïna del forn en ruïnes on vaig créixer, i on un dia com hui, en lloc de pa, ma mare hauria despatxat garbosa centenars de mones i fogasses amb panses i nous.
Torna a ser divendres, divendres de processons santes i records maleïts. Records que pugen per un balcó a les fosques, mentre a peu de carrer, desfilen confrares i germandats, Sants Sepulcres i Soledats. Però nosaltres som feliços, tot i la música fúnebre i solemne i les imatges mortuòries de rostre dolorós i compungit. Plorem junts veient ‘El mestre que va prometre el mar’, sopem i dinem amb amics. M’agafes de la mà i no et separes de mi. En uns dies marxarem de viatge. Tot i la tristesa, estem junts. Ja prou. És suficient, ja és suficient.
Diu la psicoanalista Lola López Mondéjar que cada vegada ens costa més narrar-nos. Que els mòbils, les xarxes socials, la precarietat laboral i, en general, el capitalisme digital, ens impedeixen elaborar un relat que ens ajude a entendre’s i a saber qui som i què volem. Ho explica en Sin relato. Atrofia de la capacidad narrativa y crisis de la subjetividad, premi Anagrama d’Assaig 2024. Abans, Mondéjar havia escrit Invulnerables e invertebrados, sobre salut mental i com, vivint en el món en què vivim, tenim moltes possibilitats de convertir-nos en personalitats buides i mancades de reflexivitat, amb moltes dificultats per a accedir a una subjectivitat crítica i creativa.
Em descobrisc horroritzada, pensant-me en termes de personalitat buida i mancada de reflexivitat. No voldria renunciar mai a pensar-me i pensar el món de manera crítica. Sé que és un luxe poder mirar-me i mirar el món amb afany de comprensió i anàlisi, inspeccionar-me i tractar de donar-li sentit a les experiències que m’atabalen. Sent el temor, el perill, i alhora la culpa. Perquè aquesta classe de pensaments i activitats, diu una veu, només se’l poden permetre els i les burgeses amb les necessitats bàsiques ben cobertes.
Em faig conscient dels meus privilegis i, en uns dies em retiraré al meu amagatall d’escriptora en el desert del Montnegre, on invocaré la meua pròpia subjectivitat crítica i creativa. La necessite, perquè fa setmanes que no avance en el text del curs de no-ficció i comence a dubtar de si és o no un projecte literari que algun dia seré capaç d’armar o l’abandonaré definitivament. Però al Montnegre, em dic, invocaré el llenguatge, el poder de l’escriptura i buscaré dins de mi respostes al que està passant-me. Em faré preguntes incòmodes, perquè tindré per davant uns quants dies amples i solitaris, i tractaré de filar pensaments sobre el teclat de l’ordinador. Estic disposada a capbussar-me, ser honesta, tindre’m compassió i no espentar-me. Em deixaré en pau, i deixaré en pau el text si no hi ha avanços. Meditaré més, que com diu Jorge Zentner, és una pràctica que consisteix bàsicament a acceptar el moment present, i des d’ahí fer de l’ara un camp de consciència, un camp d’atenció. Faré algunes passejades i buscaré camps on floreixen les roselles. I llegiré, perquè no puc deixar de pensar-me resguardada pels braços d’una multitud de llibres, que ara mateix són amant i refugi.
Un dels últims llibres que he devorat és L’Adversari, on Emmanuel Carrère reconstrueix la vida de Jean-Claude Romand, l’home que el 1993 va matar la dona, els fills i els pares, després de molts anys de portar una doble vida. Publicat el 2000, després d’un llarg i complicat procés d’escriptura, i considerat un dels 25 millors llibres del segle XXI, em va empentar a llegir-lo un text de Jordi Amat a propòsit de El odio, el llibre que Anagrama ha renunciat definitivament a publicar sobre José Bretón, un altre assassí, que en aquest cas, va matar els fills per causar el dolor més gran possible a la seua parella. Amat analitza en aquest article la relació que s’estableix entre els assassins i els ‘seus escriptors’, en concret el cas de Luisgé Martín i Bretón, Emmanuele Carrère i Jean-Claude Romand i Truman Capote i Dick Hickcock i Perry Smith en A sang freda. Les conclusions a què arriba podeu llegir-les ací.
Dirigint-se en una carta a Romand, escriu Carrère: ‘... aquesta manca d’accés a vosté mateix, aquest buit que no ha parat de créixer allà on vosté hauria de dir ‘jo’. No soc evidentment jo qui dirà ‘jo’ per vosté, però llavors només em queda la possibilitat de dir ‘jo’ per mi mateix. Dir, en el meu nom propi i sense refugiar-me darrere un testimoni més o menys imaginari o un collage d’informacions suposadament objectives, el que de la seua història parla i ressona en la meua’.
A Carrère li va costar quatre anys descobrir que l’única manera de no caure en la trampa de redimir Romand amb el seu true crime, de no salvar-lo amb el seu juí literari, era usar la primera persona i lligar el fil de la història de l’assassí al de la investigació. El que més li va costar va ser trobar el seu lloc davant la història, el punt de vista des d’on mirar i situar-se.
Això és, justament, el que jo necessite trobar ara mateix. Això, el que baixaré a buscar al Montnegre. El punt de vista, el meu lloc davant la història.
Las amapolas
Cuando empiezo a escribir este texto, solo tengo claro que lo acompañaré de amapolas. La Hija del Carnicero me ha proveído con una quincena de fotografías que desprenden el perfume de su belleza frágil y redentora. Mientras las miro, escucho al cantautor Tomàs de los Santos: ‘Llamas rojas al borde del camino / que sube arriba, a la colina / cuando nacen eligen su azar / y me acompañan a la cama. / La primavera ha vuelto febril, / las raíces toco con las manos, / y las amapolas me han tomado la carne / como cada año abolido.’
Las amapolas de la canción se abren paso por el cuerpo del amante muerto. Crecen febriles sobre la tierra donde descansa por siempre jamás el polvo enamorado. No había pensado nunca en ellas, estas flores sencillas, como un símbolo de las cunetas, los campos de batalla, los cuerpos vulnerables arrancados violentamente de la primavera de la vida. Vuelvo a mirar los bancales salpicados de chispas brillantes y me gusta pensar que pertenecen a una geografía compartida con la Hija del Carnicero, el territorio de la memoria familiar medio borrada ya, el bosque de las raíces paternas, paisajes queridos y florecidos, más añorados que vividos en primera persona. Me gusta pensar también en la vieja y deshabitada carnicería, vecina de la panadería en ruinas donde crecí, y donde un día como hoy, en lugar de pan, mi madre habría despachado garbosa centenares de monas y hogazas con pasas y nueces.
Vuelve a ser viernes, viernes de procesiones santas y recuerdos malditos. Recuerdos que suben por un balcón a oscuras, mientras a pie de calle, desfilan cofrades y hermandades portando cirios y Santos Sepulcros y Soledades. Pero nosotros somos felices, a pesar de la música fúnebre y solemne y las imágenes mortuorias de rostro doloroso y compungido. Lloramos viendo en el cine ‘El maestro que prometió el mar’, cenamos y comemos con amigos. Me coges de la mano y no te separas de mí, y en unos días nos iremos de viaje. A pesar de la tristeza, estamos juntos. Ya basta. Es suficiente, ya es suficiente.
Dice la psicoanalista Lola López Mondéjar que cada vez nos cuesta más narrarnos. Que los móviles, las redes sociales, la precariedad laboral y, en general, el capitalismo digital, nos impiden elaborar un relato que nos ayude a entendernos y a saber quienes somos y qué queremos. Lo explica en Sin relato. Atrofia de la capacidad narrativa y crisis de la subjetividad, premio Anagrama de Ensayo 2024. Antes, Mondéjar había escrito Invulnerables e invertebrados, sobre salud mental y cómo, viviendo en el mundo en el que vivimos, tenemos muchas posibilidades de convertirnos en personalidades vacías y faltas de reflexividad, con muchas dificultades para acceder a una subjetividad crítica y creativa.
Me descubro horrorizada al pensarme en términos de personalidad vacía y falta de reflexividad. No querría renunciar nunca a pensarme y pensar el mundo de manera crítica. Y sé que es un lujo poder mirarme y mirar el mundo con afán de comprensión y análisis, inspeccionarme y tratar de darle sentido a las experiencias que me zarandean. Siento el temor, el peligro, y a la vez la culpa. Porque esta clase de pensamientos y actividades, dice una voz, solo se lo pueden permitir los y las burguesas con las necesidades básicas bien cubiertas.
Tomo consciencia -más- de mis privilegios y, en unos días me retiraré a mi escondite de escritora en el desierto del Montnegre, donde invocaré mi propia subjetividad crítica y creativa. La necesito, porque hace semanas que no avanzo en el texto del curso de no-ficción y empiezo a dudar de si es o no un proyecto literario que algún día seré capaz de armar o lo abandonaré definitivamente. Pero en el Montnegre, me digo, invocaré el lenguaje, el poder de la escritura y buscaré dentro de mí respuestas a lo que me está pasándome. Me haré preguntas incómodas, porque por delante tendré unos cuántos días anchos y solitarios, y trataré de hilar pensamientos sobre el teclado del ordenador. Estoy dispuesta a zambullirme, ser honesta, tenerme compasión y no empujarme. Me dejaré en paz, y dejaré en paz el texto si no hay avances. Meditaré más, que como dice Jorge Zentner, es una práctica que consiste básicamente en aceptar el momento presente y, a partir de ahí, hacer del ahora un campo de consciencia, de atención. Saldré a caminar en busca de campos florecidos de amapolas. Y me dedicaré a leer, porque no puedo dejar de pensarme resguardada por los brazos de una multitud de libros, que ahora mismo son amante y refugio.
Uno de los últimos que he devorado es El Adversario, donde Emmanuel Carrère reconstruye la vida de Jean-Claude Romand, el hombre que en 1993 mató a su mujer, sus hijos y sus padres, después de muchos años llevando una doble vida. Publicado en 2000, después de un largo y complicado proceso de escritura, y considerado uno de los 25 mejores libros del siglo XXI, me empujó a leerlo un texto de Jordi Amat a propósito de El odio, el libro que Anagrama ha renunciado definitivamente a publicar sobre José Bretón, otro asesino, que en este caso, mató a sus hijos para infligir el mayor posible a su pareja. Amat analiza en este artículo la relación que se establece entre los asesinos y los ‘sus’ escritores’, en concreto el caso de Luisgé Martín y Bretón, Emmanuele Carrère y Jean-Claude Romand y Truman Capote y Dick Hickcock y Perry Smith en A sangre fría. Las conclusiones a que llega podéis leerlas aquí.
Dirigiéndose en una carta a Romand, escribe Carrère: ‘... esta falta de acceso a usted mismo, este vacío que no ha parado de crecer allí donde usted tendría que decir ‘yo’. No soy evidentemente yo quien dirá ‘yo’ por usted, pero entonces solo me queda la posibilidad de decir ‘yo’ por mí mismo. Decir, en mi nombre propio y sin refugiarme detrás un testigo más o menos imaginario o un collage de informaciones supuestamente objetivas, lo que de su historia habla y resuena en la mía’.
A Carrère le costó cuatro años descubrir que la única manera de no caer en la trampa de redimir Romand con su true crime, de no salvarlo con su juicio literario, era usar la primera persona y ligar el hilo de la historia del asesino al de la investigación. Lo que más le costó fue encontrar su lugar ante la historia, el punto de vista desde donde mirar y situarse.
Y eso, ahora lo sé, es justamente lo que yo necesito encontrar. Es justamente eso lo que bajaré a buscar al Montnegre. El punto de vista, mi lugar ante la historia.
Quin boníssim text!! Enhorabona , Eva Terol Trenzano.
M’ha encantat l’estil i l’honestedat de l’article. La màgia de les roselles i la seua rojor senzilla i, alhora, arrogant; fràgil i, alhora, ferma captiva.
Quin missatge més clar i bonic.
Per cert, he anotat L’Adversari, d’Emmanuel Carrere i l’assaig de Mondejar (Sin relato. Atrofia de la capacidad narrativa y crisis de la subjetividad).
Els llegiré. Eva, has instigat la meua inspiració mentre tu cerques quelcom que la definisca.